en descategorizado

bicicletas asesinas / ciclistas incívicos

En los últimos seis años he convivido pegado a una tarjeta de ‘Transports Metropolitans de Barcelona (TMB)’. Al principio una T-10, cuando casi no me movía de las empijadas montañas del Vallés; más tarde una T-50/30, justo cuando comencé a bajar a la gran urbe para alimentar mis famélicas arcas financieras. Hoy en día creo que estoy consumiendo transporte público al mismo nivel que en aquel lejano 2002. Quizás menos. Ahora camino más que nunca. Unos ocho kilómetros diarios. Coger el metro no me ahorraría más de cinco minutos, diez, sin contamos la ida y la vuelta al trabajo. Así que por esa miseria temporal aquí uno no está dispuesto ni a pagar 0,72€ por viaje, ni a meterse en un vagón a primera hora de la mañana.

Todo esto lo escribo para explicar que ahora, además de cruzarme con perros que miccionan y defecan en medio de la calle, acostumbro a ‘convivir’ con bicicletas asesinas. Bicicletas (y ciclistas) que parecen viajar con un salvoconducto que les convierte en seres inmunes, personajes que actúan como peatones o vehículos según mejor les convenga. Estoy hasta las narices de este incivismo sobre dos ruedas que además de poner en serio riesgo mi vida, ensucia la imagen de los buenos y educados ciclistas, que haberlos haylos, como hay perros limpios y bien enseñados.

¿Quieres escribir un comentario?

Comentario

  1. Uf, Oli, has tocat el tema estrella: els ciclistes incívics. Jo, que circulo en moto, n’estic d’ells fins als (coll…ns) nassos; i és que, des que s’ha instaurat el servei “bicing” (maleïda l’hora en què a l’Ajuntament se li va ocórrer aquesta gran idea), estan per tot arreu i són un perill per la resta de vehicles i de peatons.

    I és que queda molt “ecològic” i molt “europeu” l’ús de la bicicleta, però no es pot promoure en una ciutat que no està urbanísticament preparada per circular en bici, com és el cas de Barcelona. Suposo que hi ha de tot, però la majoria són uns incívics que no respecten semàfors, cruïlles ni passos de zebra, i ningú no els hi diu res (això sí, comet tu una mínima infracció amb la moto i ja està el “pitufo” de torn per fotre’t multaca al canto); i circulen per on no deuen (és surrealista que un tio vagi en bici per ple carrer Balmes en hora punta, per posar un exemple, que és una via ràpida i amb moltíssim trànsit, comportant un risc per a la resta de conductors).

    A més a més, circulen sense cap mena d’assegurança, de tal manera que si tens cap accident amb ells, et quedes amb el cul enlaire. L’altre dia, sense anar més lluny, vaig caure amb la moto per culpa d’un ciclista incívic que estava creuant un semàfor que jo tenia en verd però que ell tenia en vermell (a Francesc Macià, que és per flipar); no em vaig fer res però se’m van trencar els dos retrovisors i un intermitent del davant… I què ha passat? Doncs que el senyor ciclista incívic no té assegurança i sóc jo la prima que ha d’apoquinar els 90 € que em costa reparar les tres pijades (i si fossin 900 €, doncs també hauria de pagar-los jo).

    Personalment, donat que no hi ha molt a fer en relació amb aquest assumpte, a mi em funciona pitar con una boja i renegar com una quinqui “a grito pelao” cada cop que em trobo amb un ciclista incívic. Us ho recomano… No sabeu como relaxa!!!

    PD: Oli, proposo canvi de títol: res de “Bicicletes assassines”, sinó “CICLISTES INCÍVICS!!!”