en lo mejor

¿estás huyendo?

No recuerdo muy bien cuándo me enamoré de ella. Supongo que la primera vez que la vi. Quizá hace algo menos de dos años, o algo más de tres. En cualquier caso, como soy un cagao’ de primer nivel, ahí terminó todo, en ninguna parte. Pasé del enamoramiento platónico, al falso odio que uno mismo se crea para evitar seguir pensando en alguien. Pasé de escribir a diario sobre ella, a mandarle a la mierda, narrativamente hablando. Hace algunos días me volví a enamorar de ella, aunque en realidad supongo que nunca dejé de estarlo.

Llegados a este punto, y visto que últimamente sois unos cuantos los que os reunís por aquí, he decidido que no estaría de más promocionar algo de mi pasada pseudoliteratura. Además, refleja lo que sentí y siento, lo que hice y hago; en fin, lo que no quiero seguir haciendo ni seguir sintiendo.

¿estás huyendo? (28/12/2005)

Tenía tanto trabajo por hacer que tan sólo esperaba el momento de terminar aquel asqueroso semestre. Echarme en la cama, dormir. Poner la misma Marlango que estaba escuchando en aquel momento pero sabiendo que mi agenda navegaría demasiado lejos para recordar si quedaba algo pendiente. De repente, un sueño. Su rostro, sus ojos, su mirada y mi miedo.

Cuando nos falta confianza llegamos los últimos a todas partes. Las cosas ocurren mucho antes de que sepas de ellas. Entonces te quedas allí sentado, con la cara de un estúpido que intenta no parecerlo. Estúpido. Mirando hacia otro lado, como si lo que ocurriera a tu alrededor no te importara. Peor aún, como si no vieras nada. Tú a tu bola. Cada vez más estúpido. Al mismo tiempo sus labios despegan en busca de… podrían llegar a cualquier parte, tan sólo una excepción. Los tuyos. ¿Por que? Porque llevas mucho tiempo sin intentar buscar una solución a todo esto. Mejor dicho, nunca la has buscado. Y “todo esto” se resume en sólo tres palabras: ella, ella, ella.

Intentas huir de ella como si el tiempo corriera a tu favor. El tiempo pasa, es cierto, pero tan sólo se alía contigo a la hora de olvidar una historia ya terminada. Lo tuyo no llega ni a prólogo. Observas cómo el paso de los días borra los capítulos de una historia que no te atreves a escribir. Siempre lejos de sus ojos, lejos de su mirada, lejos, demasiado lejos. ¿Te asusta? Más te asustaría imaginar que será de ti cuando tu historia acabe olvidada entre los bocetos de un escritor mediocre.

Hazme un favor. Si no llegas demasiado tarde para recorrer el camino perdido y volver a toparte con sus pasos,… olvídate del miedo. Explícale que un día tuviste demasiado trabajo para hacer otra cosa que no fuera intentar salir de aquel túnel estresante. Pero de repente apareció ella y sentiste que aunque las cosas siempre podrían ir a peor, ella estaría allí. Dile que quieres dejar de soñar.

Despierta. Quizás todavía continúe allí.

¿Quieres escribir un comentario?

Comentario

  1. aaaaaaaaaaaaaaaiiiiiiii!

    espero sigui veritat, i que el proper cop no deixis escapar la possibilitat de ser feliç i que una altra persona ho pugui ser també gràcies a tu.
    com diu sabina “…sabes mejor que yo que hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado…”
    per que les coses poden anar bé o no, però si ets fidel a tu mateix i als teus sentiments, l’amargor de l’adéu al que podria haver estat és meys amarga, i no et deixa amb el buit de que no has sabut donar-te
    és una cosa que em va costar molt entendre i espero no oblidar-ho mai

    aaaaaaaaiiii, quin començament de dia!!! ojalà encara continuï allà

  2. hola!

    gràcies per la recomanació. he entrat i és molt interessant

    hi ha un temps que per mi molt important, que és el d’un mateix, aquell que te’l dediques a tu. és un petit espai que et serveix per està només amb tu i que també és molt interessant. jo intento tenir dos d’aquests petits moments a la setmana. com a mínim un. l’esmorzar dels dissabtes al bareto de davant del mercat amb les “contres”. crec que l’esmorzar no em senta tan bé si el faig a un altre lloc (sempre hi ha excepcions). l’altra les classes de dimarts x la tarda. la facultat queda lluny, o sigui que aquestes classes les faig per pur amor a l’art. aquestes dues coses les faig per estima a mi mateixa, per pur plaer i espero fer-ho durant molt de temps. són impagables

    l’altre temps, el compartit depén de la confluència de dos línies. només falta que coincideixin. a vegades tu tens aquest temps, però l’altra no. relament fa molta ràbia quan tu te n’adones que vols donar aquest temps però no hi ha receptor. però ja se sap, la sort o el destí existeixen, i per molt que ens hi esforcem, aquests no els controlem

    de veritat, ja m’he llegit el teu post unes cinc vegades. xque arriben a vegades les coses d’aquesta manera tan casual?

    bon cap de setmana! i a omplir-se els pantans!

  3. Ben fet Elisabet, a vegades fem coses per nosaltres mateixos, però no les apreciem. Anem tan de cul que no sabem parar un moment i pensar, “ei, que ho estic fent perquè és el Meu Moment, perquè ho he escollit”; no et passa a vegades, al anar a classe? A mi em passa quan vaig a fer esport després d’un dia molt dur… necessito desconnectar i relaxar cos i ment, però estic tan feta pols que sembla que faci un sacrifici només d’arribar al gimnàs. A vegades trobar el plaer en el què ens omple també requereix una mica d’atenció. I quan pares un minut i pots disfrutar el moment veus que val la pena l’esforç… Suposo que ser feliç també requereix aprenentatge.

  4. Com escrivia al blog de Rosalita fa uns dies…

    R: “Una de les lliçons que vaig treure l’època de la multinacional, i que segueixo aplicant avui dia, és que el Temps Propi és massa valuós per llençar-lo a la brossa”.

    Ó: Jo la vaig treure aquest dilluns quan vaig començar a treballar. Ara no puc tornar enrera. Ho se, tindré molt menys temps que abans, però també se que gaudint d’ells… “aquí és on trobo l’autèntic valor del Temps, en saber-lo saborejar” seré molt més feliç del què he arribat a ser-ho mai.

    Elisabet, les casualitats, moltes vegades, no tenen resposta.

  5. jo diria que, generalment (99%), no tenen resposta

    però les utilitzem per ajudar-nos a intentar entendre situacions (a vegades autoenganyant-nos), i tirar cap a un lloc o altra

  6. O: donant una volta per gràcia de nit o perdent-te de dia? 😉
    ho discutim un dia d’aquests!

    R: sí que costa al principi, xque tendim a treure’ns aquestes petites coses quan necessitem temps, però quan ja hi agafes el gust i l’hàbit et passa tot el contrari, no li dones aqquest temps a res ni ningú (99%)